Teoria

Models d'ensenyament de les llengües cooficials a les CCAA

En aquesta sessió, i mitjançant un full que ens ha sigut repartit, hem estat comentant i analitzant els diferents models d'ensenyament de les llengües cooficials a les distintes comunitats autònomes.

Hem pogut veure 5 models diferents: el balear, el català, el gallec, el basc i el navarrés.

Al model balear, es dóna un bilingüisme integral: es donen, com a mínim, un 50 % de les àrees en llengua catalana. Actualment, a les illes Balears es prepara un decret pel qual s'implantarà l'ensenyament plurilingüe (33% castellà, 33 % català i 33% anglès).

Per altra banda, el model català és un model d'immersió lingüística. Totes les matèries de les etapes obligatòries es donen en català llevat de l'àrea de llengua castellana i de llengua estrangera.

El model gallec és bilingüe, algunes àrees s'imparteixen en gallec i d'altres en castellà. En l'Educació Primària s'estudia de manera obligatòria en gallec la Llengua i Literatura Gallega i el Coneixement del medi. A Secundària es donen 4 matèries en gallec.

Al model navarrés existeixen 4 models lingüístics diferents: model A (ensenyament en castellà amb basc com a matèria), model B (castellà i basc s'utilitzen per impartir les matèries), model D (ensenyament en basc amb castellà com a matèria) i model G (ensenyament en castellà sense incorporar el basc).

Per últim, al model basc trobem 3 models lingüístics: model A (ensenyament en castellà, basc com a matèria) model B (castellà i basc per impartir matèries) i model D (ensenyament en basc, castellà com a matèria).

Adquisició d'una segona llengua 

En aquesta sessió hem parlat de com s'adquireix una nova llengua, com es poden corregir error quan s'aprén una L2 o idees per a potenciar aquest ensenyament.

El més important que hem aprés, és un glossari de termes que fan referència al tema. Aquestos conceptes són els següents:

INPUT: bagatge lingüísti que teo un aprenent en L2 i a partir del qual podrà seleccionar, extreure'n regles i crear un nou llenguatge que després s'incorporarà al seu sistema interllengua.

INTAKE: és la part de l'input que un alumne selecciona i assimila.

OUTPUT: producte lingüístic que elabora el mateix aprenent.

INTERLLENGUA: construcció que integra regles de la L1 de l'alumne, regles de la llengua que s'està adquirint i regles que no pertanyen a cap de les dues i són producte del procés d'aprenentatge.

Per tal d'aprendre una segona llengua, hi ha factors que juguen un paper fonamental, entre ells, l'edat de l'aprenent, la motivació que tinga per aprendre, la seua aptitud, les actituds, la seua pròpia personalitat i l'ús d'estratègies que pot usar per portar a cap l'aprenentatge.

 

Multiculturalitat

El tema de la multiculturalitat ens ha ocupat durant dues sessions, encara que el tema no és massa llarg, els debats han sigut continus i moltes les reflexions que hem fet entre tot el grup-classe.

A la primera sessió, hem parlat del text de Xavier Lluch "Multiculturalitat. Una perspectiva educativa". Gràcies a ell, s'han plantejat unes preguntes que ens han fet reflexionar i que han sigut contestades entre tots i totes. Algunes d'aquestes preguntes han sigut:

- Pot una societat plural generar una identitat col·lectiva?

- Com educar per a promoure, des de la diversitat, societats cohesionades, amb sentit de comunitat, amb mecanismes de cooperació i d’integració?

També hem parlat dels objectius de l'educació multicultural, que són els següents: educar per a viure en contextos heterogenis, construir comunitat des de la diversitat identitària i crear cohesió social des de la pluralitat.

A la segona sessió, hem parlat dels 7 punts que es donen a l'article de Xavier Lluch. Cada grup de classe tenia assignat un d'aquests i havia d'explicar-ho a la resta de l'alumnat. Les reflexions que hem pogut fer entre tots han sigut, sense cap dubte, d'allò més interessants i hem pogut conéixer moltíssims punts de vista.

Els 7 punts comentant han sigut els següents:

1- Fer palès que la diversitat social i cultural és natural.
2- Evidenciar que la diversitat social i cultural és un fet complex.
3- Fer veure que la diversitat social i cultural és un avantatge per a la societat.
4-Facilitar la vivenciació no problemàtica de la identitat.
5- Establir un context on les interaccions siguen igualitàries.
6- Evidenciar la naturalesa política dels conflictes presumptament culturals.
7- Educar en el tractament dels conflictes culturals.  

 

Els mitjans de comunicació

A aquesta sessió, hem estat comentant els mitjans de comunicació al País Valencià i la importància i l'evolució d'aquests en el temps.

Al principi era molt poca la premsa en valencià, i l'assumpte no va millorar amb la pressa de poder de Francisco Franco que va fer tancar gran quantitat de diaris. Malgrat això, hi hagué quatre diaris que s'enfrontaren al règim i significaren una renovació en les pràctiques periodístiques.

La premsa clandestina també va ser de gran importància, hi hagué un creixement d'aquests mitjans que esdevenen espais de reflexió, d'informació i de formació política. 

Després de la mort de Franco, la situació no va canviar massa. No obstant això, hi hagué un programa de mitja hora en el qual va ser introduïda la llengua valenciana i on es reflecteixen els conflictes i els problemes existents a la societat valenciana. Aquest programa no va agradar molt a l'extrema dreta, que fins i tot amenaçava i buscava a aquells que feien possible el programa. Més tard, l'orientació del programa va canviar totalment.

A la ràdio també sorgiren programes en valencià on es parlava de la societat valenciana, de la música, la cultura...etc. Malauradament, la seua durada no va ser molt extensa i foren tancats.

Moltes crisis assetjaren els mitjans de comunicació en valencià, i molts d'ells hagueren de tancar i deixar de fer el seu treball a causa de pressions i, fins i tot, amenaces. Temps després, Canal 9 va sorgir com la cadena televisiva dels valencians, però prompte varen fer-se escoltar les crítiques en contra, sobretot per la falta de més continguts en valencià. Tots sabem com va finalitzar el cas de Canal 9, i hui dia continuem trobant-nos en una situació de retrocés lingüístic enorme als mitjans de comunicació.

 

Les normes de Castelló

 

Les normes ortogràfiques del 1932 (o Normes de Castelló) són unes determinades regles ortogràfiques que van sorgir a un moment on era necessari normativitzar la llengua per tal que tots escriguen seguint uns mateixos patrons. Es segueixen les normes establertes per Pompeu Fabra i Poch, filòleg català amb multitud d'obres dedicades a l'ortografia i gramàtica de la llengua catalana.

A principis del segle XX hi existien diferents formes d'escriure en valencià, mentre que alguns ho feien basant-se en una ortografia massa arcaïtzant, altres es basaven en l'ortografia de la llengua castellana. Això posava de manifest la necessitat d'acordar unes normes ortogràfiques unitàries per tal que tots pogueren escriure de la mateixa forma, així que un grup de joves escriptors es varen dedicar a promoure una campanya per tal d'aconseguir-ho.

La idea de fer unes normes unitàries va estendre's, gràcies en part al gran nombre d'iniciatives a favor del valencià que varen sorgir a l'època, i la Societat Castellonenca de Cultura va encarregar-se d'impulsar-la més encara.

En desembre de l'any 1932, diferents entitats culturals valencianes (com Lo Rat Penat, el Centre de Cultura Valenciana o l'Agrupació Valencianista Republicana) i molts dels escriptors principals (com per exemple el pare Fullana) van signar finalment un acord de bases que es va denominar com Normes de Castelló.

Una vegada estaven fixades les bases per a aconseguir unes normes unitàries, diversos escriptors, gramàtics i lingüistes van donar-les a conéixer més encara i fins i tot escriviren gramàtiques i ortografies a partir de les Normes de Castelló.

Encara que va ser enorme el suport que es va donar a aquestes normes, també van aparèixer veus en contra d'elles. Alguns escriptors que es regien per les normes de l'Institut d'Estudis Catalans, consideraven que no era beneficiós tindre dues normatives diferents per a una mateixa llengua. Encara això, les ganes i la voluntat que hi havia d'arribar a un acord, van acabar imposant-se a totes les veus contràries a les normes fabrianes.

Durant l'època de la dictadura franquista a Espanya, alguns sectors, com Lo Rat Penat, es veren obligats a abandonar l'acord signat anteriorment, segurament a causa de pressions socials. Inclús va arribar-se a dir que el pare Fullana es retractava d'haver signat l'acord. Tots aquests factor, entre d'altres, van ser els causants del conflicte lingüístic valencià.

Hui dia, la institució que s'encarrega de ser la valedora d'aquestes normes es L'Acadèmia Valenciana de la Llengua. La seua pretensió és continuar amb l'esperit conciliador que va començar l'any 1932 quan es van signar Les Normes de Castelló.

Normalització i normativització

A la sisena sessió d'aquesta assignatura, hem estat parlant sobre la normativització i la normalització així com dels papers dels mitjans de comunicació i la recuperació en l'àmbit escolar.

L'única manera coneguda per aconseguir frenar el procés de substitució lingüística és mitjançant la normalització que es basaria en: la voluntat política per tal de protegir i resguardar una llengua, la normativització de la llengua, la seua estandardització (ja que el nivell estàndard fa possible la difusió d'una llengua) i una política lingüística que prepare una planificació i, a més, la porte a cap.

Durant el primer terç del segle XX gràcies a una sèrie de factors polítics, socials i culturals que s'ajunten, s'afavoreix la culminació del procés de normativització. Aquests factors són: la tradició literària, la cerca de la normalitat lingüística per part del Noucentisme i el suport polític i de L'Institut d'Estudis Catalans que van institucionalitzar la feina de Pompeu Fabra per aconseguir normativitzar el català.

Gràcies a Fabra, el català per fi es dota d'una normativa unificada que és acceptada per tota la societat i que, a més, és la que utilitzem nosaltres hui dia. També va publicar l'any 1932 el Diccionari General de la Llengua Catalana amb el que el procés de normativització es donava per finalitzat. Tan editorials, com la premsa i la majoria d'escriptors, acceptaren la nova ortografia.

L'any 1978 s'aprova finalment la Constitució espanyola que porta amb ella grans canvis com el pas d'una dictadura a una democràcia i, a més, s'abandona la visió unitària d'Espanya i els territoris queden dividits en comunitats autònomes. A l'article 3 d'aquesta constitució, es reconeix la situació plurilingüe del país i es permet l'oficialitat de les diferents llengües després d'una llarga època en què el català només podia usar-se, i arriscant-se, en l'àmbit privat.

En 1982 queda aprovat l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana i així comença l'oficialitat de la nostra llengua. El valencià per fi té un suport legal després de sofrir continus atacs i persecucions.

Ja estaven en marxa tots aquells requisits necessaris per a començar amb un procés de normalització gràcies a la voluntat política dels governants que permeté establir una política lingüística encarregada de protegir la llengua i frenant el seu procés de desaparició.

Pel que fa a l'alfabetització, és al curs 1979/1980 quan s'introdueix l'assignatura de valencià a les escoles. Per fi moltíssims xiquets i moltíssimes xiquetes poden conéixer, aprendre, estudiar i utilitzar la seua pròpia llengua sense cap problema.

En 1983 es va aprovar a les Corts Valencianes la Llei d'Ús i Ensenyament del valencià. Per tal d'aconseguir impulsar l'ús de la llengua, aquesta llei marcà uns objectius de regulació als mitjans de comunicació, als àmbits lingüístics acadèmics i a l'administració pública.

Com ja hem dit, la Llei d'ús té en compte la presència de la llengua a la ràdio i a la televisió, ja que aquests mitjans arriben a molta gent i tenen una gran influència en la societat. Més concretament, al títol tercer de la llei, trobem algunes de les tasques que havien de portar a terme aquests mitjans, exemple d'elles són: impulsar l'ús del valencià a les emissores de ràdio i televisió o fomentar manifestacions culturals i artístiques.

Per a finalitzar, i tornant al tema de l'alfabetització, la introducció del valencià a les escoles tenia com a objectiu igualar el nivell de l'alumnat en valencià i castellà. Per això, legalment, quan es finalitza l'etapa d'educació secundària, s'han de conéixer igualment les dues llengües. Per tal d'aconseguir això, a l'escola trobem tres programes diferents: el PEV o programa d'ensenyament en valencià (es donen totes les assignatures en valencià), el PIL o programa d'immersió lingüística (es donen les classes en valencià i al primer o segon cicle s'introdueix el valencià) i el PIP o programa d'incorporació progressiva (l'ensenyament és en castellà i s'introdueixen, a poc a poc, àrees en valencià).

 

Història social: panorama històric del conflicte de llengües al País Valencià.

 

Hui, a la quinta sessió de 'Desenvolupament d'habilitats comunicatives en contextos multilingües', hem parlat sobre la història social i el panorama històric del conflicte de llengües que té lloc al País Valencià.

En primer lloc hem vist el naixement i l'expansió de la llengua del segle VIII al segle XIV. Començà a existir consciència de la nova llengua i apareixen els primers documents escrits: el forum iudicum (una compilació de lleis visigòtiques del segle VII) i les homilies d'Organyà (un sermonari escrit íntegrament en català).

El català comença a patir una expansió geogràfica considerable. En primer lloc amb l'expansió mediterrània, en la que apleguen a conquerir gran quantitat de territoris, fins i tot d'Itàlia. En segon lloc, trobem l'expansió peninsular que va afectar sobre tot València.

Més tard es crea la Cancelleria Reial i amb ella, la intenció de crear un model de prestigi de la llengua catalana. Els membres d'aquesta Cancelleria havien de conéixer gran quantitat de llengües com ara el grec, el llatí, l'àrab, l'aragonés i el català. S'ocupaven de redactar textos i de fixar així un model a més de fer la feina de torsimanys, és a dir, de traductors. Els seus objectius principals eren els d'unificar la llengua i arribar a crear un model literari.

La formació de la tradició literària catalana, va començar amb les 4 grans cròniques. Entre elles trobem la de Jaume I (encara que ell no la va escriure, només dictava), la de Desclot (un funcionari de la Cancelleria Reial), la de Ramón Muntaner (un cavaller almogàver) i la de Pere II.

L'etapa d'esplendor arribà al segle XV. La producció literària en català va arribar a la seua plenitud i sorgeixen corrents literaris com ara la valenciana prosa amb Roís de Corella al capdavant. A més, el català comença a usar-se en altres àmbits diferents als literaris, el trobem ja tant en la parla formal com en la informal.

Però com sempre ocorre, una etapa d'esplendor ha de vindre seguida d'una altra de decadència. Aquest terme va usar-se per designar l'etapa en què va començar el procés de substitució lingüística en oposició a l'etapa de la Renaixença, quan la llengua recupera els usos cultes.

Molts són els factors que porten a la substitució lingüística que va patir el català. En la primera meitat del segle XVI va haver-hi un desmembrament polític, social i cultural d'aquells països que eren part de la Corona d'Aragó, per tant va ser una gran pèrdua de poder polític. A més, amb l'expulsió dels moriscos, València va perdre gran part de població i això va fer que la repoblaren castellans. Per altra banda, les editorials valencianes i catalanes preferien publicar en castellà i això provoca la pèrdua de la consciència lingüística i la desconfiança cap a la mateixa llengua. El castellà prenia l'ús públic mentre que el català es reduïa al privat.

Al lèxic català van incorporar-se quantitat de castellanismes i el català es va dialectitzar amb l'aparició de noms com llengua mallorquina, llengua catalana i llengua valenciana. Després de la Guerra de Successió, va promulgar-se el Decret de Nova Planta que feia que es perderen les institucions pròpies a més dels territoris de Sardenya i Menorca. El català va ser totalment exclòs de quasi tots els àmbits.

Resultat de tot això, els catalans anaven interioritzant un comportament diglòssic, ja que utilitzaven el català quan feien ús d'un llenguatge més col·loquial i empraven el castellà en públic. Aquesta pauta diglòssica fa que s'obstaculitze la intenció de redreçar els usos cultes de la llengua.

Encara que la situació no podia presentar-se pitjor, quedaven erudits preocupats per la situació del català i cantaven les seues excel·lències com a llengua. Fins i tot arribaren a fer diccionaris, estudis d'ortografia i edicions de clàssics.

Per últim, durant el Renaixement i el Barroc, el català va viure una gran decadència en el que a literatura culta es refereix. Les classes altes s'havien castellanitzat i, com a resultat, els escriptors preferien escriure en castellà per a aquest tipus de públic.

Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística: repercussions en l'àmbit escolar (II).

Hui, a la quarta sessió de l'assignatura, hem continuat parlant del bilingüisme, més concretament del conegut com a bilingüisme territorial que és aquell que trobem en un espai que es troba dividit en dues zones amb llengües pròpies.

Amb tot allò que hem vist del bilingüisme, pot comprovar-se que aquest terme pot definir-se com una situació en què s'usen dues llengües. Per a especificar altres situacions que podem trobar, els experts introdueixen nous conceptes dels quals parlarem a continuació i que són: la diglòssia, el conflicte lingüístic i el procés de substitució lingüística.

La diglòssia, segons Ferguson, parteix de l'estudi d'una situació en la qual existeixen dues varietats diferents de la mateixa llengua. Fishman, per altra banda, aplicà aquest concepte per a designar altres realitats en les quals coexisteixen dues llengües diferents a un mateix territori i el defineix com una situació en què una llengua ocupa els àmbits més formals i l'altra els més informals. També realitza una classificació de diferents situacions possibles en les quals hi ha diglòssia, concretament parla de quatre situacions: diglòssia i bilingüisme, diglòssia sense bilingüisme, bilingüisme sense diglòssia i sense diglòssia i sense bilingüisme.

La situació de diglòssia i bilingüisme la trobem en aquells casos en què els membres d'una societat o capaços d'expressar-se en dues llengües que fan diferents funcions. La diglòssia sense bilingüisme és quan l'elit introdueix una nova llengua com a distintiu de classe. El bilingüisme sense diglòssia es dóna quan algú decideix aprendre una segona llengua per voluntat pròpia. I, per últim, la situació sense diglòssia i sense bilingüisme ocorre a comunitats o estats monolingües.

La substitució lingüística sorgeix quan una llengua forastera comença a fer-se lloc en els àmbits d'ús d'una llengua pròpia. Mentre es dóna aquest contacte, les dues llengües competeixen entre elles desplaçant, de forma total o parcial, un sistema en els diferents àmbits d'ús.

El procés de substitució lingüística es desenvolupa en diverses etapes. A l'inicial és quan una llengua d'altra comunitat lingüística ocupa alguns àmbits d'ús de la llengua que abans exercia totes les funcions lingüístiques de la comunitat. Les raons perquè això es done, són sempre extralingüístiques, és a dir, responen a interessos polítics, econòmics...

Després de l'etapa inicial, arriba el procés de bilingüització. La segona llengua comença a adoptar-se entre les classes altes, els més joves o les ciutats més habitades i inicia un procés d'ocupació de les funcions formals. Seguidament, comença el procés de monolingüització en la llengua dominant. La llengua que més ús
tenia abans comença a ser suplantada per la llengua forastera que ja és coneguda per la majoria de la població. Quan parlem d'aquest procés, és inevitable anomenar alguns problemes que poden sorgir com són: l'autoodi (quan intenta ocultar-se el coneixement de la llengua anterior), la mitificació del bilingüisme (falsa creença del fet que dues llengües es troben en igualtat de condicions), la creació de prejudicis lingüístics (prejudicis sense base científica manifestats contra una llengua) i el bilingüisme unidireccional.

Per últim, quan el procés de substitució lingüística s'ha completat, tenim l'abandó total de la llengua dominada en detriment de l'ús exclusiu de la nova llengua.

Quan l'estructura d'una llengua pateix canvis motivats per la influència d'una segona llengua, parlem de la interferència lingüística. Trobem diferents tipus: interferència fònica, interferència lèxica i semàntica i la interferència morfosintàctica. Weinreich, plantejà l'existència de factors que poden actuar com a fe o estímul d'aquesta interferència, aquests són: el prestigi o valor social que posseïx la llengua, el grau de lleialtat lingüística dels parlants i les dimensions del grup bilingüe i homogeneïtat o diferenciació sociocultural.

Davant aquests problemes de conflictes entre llengües, sorgeix el procés de normalització que intenta la cohesió de tota la comunitat lingüística. La normalització implica reconéixer les situacions de conflicte de llengües com una situació normal que s'ha de superar mitjançant un canvi de les normes d'ús. El seu objectiu és aconseguir la normalitat lingüística.

El procés de normalització sempre porta canvis culturals, polítics, socials i sobretot una actitud favorable cap a la llengua i es tracta d'una decisió històrica conscient. Inclou dos aspectes que no es poden separar: la normativització i la intervenció sociopolítica.

La política lingüística és l'activitat realitzada per un govern sobre l'ús de les llengües. Existeixen dos tipus d'intervencions dels poders públics sobre les llengües, per una banda trobem la no intervenció, que és quan no s'intervé i es deixa que es done un conflicte lingüístic i, per altra banda, el dirigisme o intervenció és quan
es publiquen lleis o decrets que poden servir per mantenir l'hegemonia d'una llengua o per frenar el procés de substitució lingüística.

Per últim, podem trobar-nos amb dos models en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques: el principi de personalitat (un individu gaudeix dels seus drets lingüístics, es trobe on es trobe) i el principi de territorialitat (només es gaudeix dels drets lingüísticsdins d'un territori delimitat)

 

Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística: repercussions en l'àmbit escolar (I).

Hem començat la primera sessió de teoria (i tercera de l'assignatura) parlant sobre el llenguatge i donant una xicoteta definició d'aquest (capacitat comunicativa dels éssers humans per a comunicar-se mitjançant codis lingüístics). Un exemple que ens han donat per entendre millor el concepte, és la comunicació dels dofins. Es comuniquen entre ells però no utilitzen codis lingüístics com els humans, per tant no pot considerar-se llenguatge, sinó una forma de comunicació.

L'estructura lingüística és un dels elements interns del llenguatge i està format per tot el conjunt de mecanismes interns que fan que una llengua funcione (fonètica, fonologia, lèxic, regles ortogràfiques i morfosintàctiques, etc.) Aquesta estructura s'aprén fora de l'escola, és a dir, quan un xiquet comença a rebre classes, ja té l'estructura lingüística assolida perquè ha escoltat parlar als seus pares o a la gent del seu entorn i ha aprés a fer-ho ell també.

Si parlem d'elements externs, hem fet referència a l'ús lingüístic que és el fet d'usar una determinada llengua per comunicar-se. També podem referir-nos a ell com l'ús social, ja que, com hem dit, es tracta d'usar la llengua per tal de comunicar-se amb l'entorn. És a dir, l'ús lingüístic (o social) són les relacions existents entre una llengua i una societat.

Una vegada hem vist el llenguatge i els seus elements interns i externs, és molt important fer referència a la disciplina que s'encarrega d'estudiar tant la llengua com els parlants. Aquesta disciplina es diu sociolingüística i a més d'estudiar les condicions de les llengües i l'ús lingüístic que es fa d'elles, també té en compte les variables sociolingüístiques que poden intervenir en la comunicació. Les variables esmentades, poden estar relacionades amb l'ús que es fa de la llengua, el lloc on es parla, les varietats més usades, els temes... etc., i tot açò són en realitat les diferents varietats que ja coneixem des de fa temps: varietat diastràtica, diatòpica, diacrònica... etc.

És important destacar que per a adquirir una bona competència lingüística, és necessari dominar tots els àmbits d'una llengua, és a dir, hem de saber dominar una llengua al complet, ja siga en el seu registre més col·loquial o en aquell més acadèmic.

Com ja hem dit, la sociolingüística s'encarrega d'estudiar la llengua i els parlants i també d'alguns fenòmens com el monolingüisme. Aquest fenomen es dóna quan només hi existeix una comunitat lingüística dins d'un estat, com per exemple ocorre a Portugal o Albània. Malgrat això, cal tindre en compte que aquesta situació és excepcional, ja que en la majoria d'estats es parla més d'una llengua encara que en alguns, com Itàlia, EUA o Marroc, només siga reconeguda la llengua oficial.

El monolingüisme és, doncs, una excepció a la norma general. La situació habitual és que dins d'un mateix estat convisquen distintes llengües. Aquest contacte de llengües dins del mateix estat, pot resoldre's de formes molt diferents a cada societat, mentre que algunes llengües són minoritàries pel nombre de parlants que l'utilitzen (suec, català, bretó... etc.), altres es coneixen com minoritzades, ja que pateixen la interposició d'altra llengua i tots els seus parlants es veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral que acaba siguen l'antesala del procés de substitució lingüística.

Podem trobar-nos amb dos tipus de monolingüisme. Per una banda, està el monolingüisme individual que té lloc quan algú usa només una llengua de forma habitual, per l'altra, tenim el monolingüisme social que es dóna quan dins d'una societat només s'utilitza una llengua per tal de comunicar-se.

Si abans parlàvem del monolingüisme, ara és el torn del bilingüisme. Aquest fenomen es produeix quan només són dues les llengües en contacte dins d'una determinada societat. El terme bilingüisme sempre ha portat a confusions, de vegades s'ha entés com a bilingüisme l'oportunitat d'un individu d'usar dues llengües o més a un mateix nivell. Aquesta no és una situació molt real, ja que, no hi ha quasi cap lloc on s'utilitzen dues llengües indistintament i a un nivell igual.

Pel que fa al bilingüisme, trobem diferents tipus. Per una banda està el bilingüisme individual, que és la capacitat d'una persona d'usar dues llengües. Dins d'aquest tipus de bilingüisme podem fer distincions, per exemple, atenent al grau d'ús de la llengua, trobem bilingües passius (entenen la llengua però no la parlen) i bilingües actius (l'entenen i, a més, la parlen). Segons el grau de domini, podem fer una distinció entre el bilingüisme simètric (si totes les llengües es coneixen al mateix nivell) i el bilingüisme asimètric (una llengua es domina més que l'altra). Per últim, i fent referència a la motivació psicològica, ens trobem amb el bilingüisme instrumental (parlar més d'una llengua per motius econòmics o de treball) i amb l'integratiu (quan és necessari aprendre una llengua perquè és aquella que s'usa on vius)

Altre tipus de bilingüisme, és aquell denominat com social. Es dóna quan existeixen situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers de la societat. Solen usar-se dues llengües que s'alternen atenent a les normes establertes. Ara bé, és important tindre en compte que el bilingüisme social quasi sempre amaga una situació de desigualtat. No hi ha societats en les quals s'utilitzen dues llengües al mateix nivell i on tinguen la mateixa importància, per això, aquesta situació sol manifestar-se d'una forma conflictiva.