Ja hem parlat amb anterioritat del terme interferència lingüística tant a l'apartat de teoria com a una de les entrades d'ampliació. Hui toca veure un exemple d'aquest fenomen, un cas molt curiós que es dona en la llengua d'un xicotet poble: Pedralba.

Aquesta és una població d'aproximadament uns 2.500 habitants. Es troba a la província de València i pertany a la comarca dels Serrans. Els pobles amb els quals limita són: Llíria (Camp de Túria), Vilamarxant (Camp de Túria), Bugarra (Serrans) i Casinos (Camp de Túria).

Com podem veure, Pedralba limita amb tres pobles que pertanyen a la comarca del Camp de Túria, on es parla valencià, mentre que aquesta i un dels pobles veïns formen part de la comarca dels Serrans, totalment castellanoparlant. Açò ha originat que a Pedralba s'utilitzen mots en valencià de manera inconscient, per exemple és molt normal escoltar paraules com: carxofa, faves o figa, en mig d'una conversa en castellà.

 A més d'aquest contacte entre valencià i castellà, Pedralba va haver de ser repoblada l'any 1606 perquè no quedaven més de 300 habitants. Aquesta repoblació es va fer amb habitants de pobles valencians i també aragonesos. Aquesta barreja cultural, va acabar fent nàixer el conegut com "valenciano-castellanoaragonés" o "churro".

 Passat el temps, va anar predominant el castellà amb base aragonesa, encara que seguien tenint influència algunes paraules del valencià que ja es tenien com a part del castellà. A causa de la singularitat d'aquest fenomen i de la llengua resultant, a finals del segle XX es va publicar un diccionari de castellà/pedralbí i de pedralbí/castellà. A continuació podran trobar-se exemples molt curiosos de paraules i expressions típiques d'aquesta població i que són resultat de tota aquesta barreja de fenòmens (Els exemples apareixen en castellà, ja que s'han agafat del diccionari original).

 Com s'ha pogut comprovar, ens trobem davant d'un cas lingüístic molt curiós i digne d'estudi. Amb el temps s'han anat perdent gran quantitat d'aquestes paraules i expressions, però altres continuen utilitzant-se de forma molt habitual entre els habitants d'aquest poble. No és d'estranyar que qualsevol persona que visita aquesta població, es quede bocabadada quan escolta una conversació entre dos pedralbins i que acabe per no adonar-se de res.

Aquest terme fa referència als canvis que pateix una llengua per la influència que exerceix una altra llengua. Açò ocorre quan hi ha contacte entre dues o més llengües que normalment s'influeixen entre elles a distints nivells: lèxic, estilístic, gramàtic o semàntic. Però quan hi ha interferència lingüística i una llengua minoritzada està implicada, sol ser la dominant aquella que influeix en la dominada i no al contrari.

Un exemple claríssim d'allò que s'ha dit fins ara és el del castellà i el català. Aquestes són dues llengües en contacte i una d'elles, no fa falta dir quina, es troba en una clara situació de minorització. Açò pot ocasionar que la llengua catalana es deixe interferit cada vegada més per la castellana i acabe transformada d'una forma prou significativa.

La quantitat d'interferències que poden donar-se entre dues llengües ve determinada per una sèrie de factors molt importants. Entre aquestos factors trobem la lleialtat lingüística dels individus, el prestigi que té la llengua o el nombre de la comunitat lingüística.

Cal destacar que les interferències lingüístiques no es produeixen només en certes paraules del vocabulari. També poden patir interferències els refranys típics d'una comunitat lingüística, les frases fetes, les locucions i fins i tot les estructures gramaticals d'una llengua.

Com a exemple de la interferència del castellà sobre el català que comentàvem adés, trobem els coneguts com a barbarismes. Aquestes paraules són mots d'una altra llengua que s'utilitzen en compte d'usar els mots que ja posseeix la pròpia per a designar un mateix concepte. També existeixen els manlleus, uns mots que passen d'una llengua a una altra i que són acollits pels parlants perquè en la seua llengua no existeix cap paraula per a designar un mateix objecte, sentiment, etc.

El català té un fum de barbarismes provinents del castellà precisament per eixa gran influència que exerceix. Exemple d'alguns d'ells són: saborejar (assaborir), aconteixement (esdeveniment), atemorisar (atemorir), muleta (crossa), sospetxa (sospita), etc.

Pel que fa als manlleus, alguns dels més emprats en la nostra llengua són: adagio, attrezzo, bacon, blues, best-seller, handicap, maître, pizza, whisky, etc.

Exemple d'interferència lingüística.

En primer lloc cal fer una clara diferenciació entre els termes "llengua minoritzada" i "llengua minoritària", ja que, encara que es pareguen, no designen una mateixa situació.

Una llengua és considerada minoritària quan és usada per un grup de persones numèricament inferior a aquells que parlen altra llengua dins d'un mateix estat o territori. Per altra banda, una llengua minoritzada és aquella que, encara que no siga minoritària, pateix una restricció dels seus àmbits i funcions d’ús en un territori determinat i, per tant, acaba per no servir dins d'uns determinats àmbits.

Pareix que la diferenciació és clara, però aquests dos termes solen crear confusions, ja que, de vegades, s'utilitza "llengua minoritària" com a forma de desqualificar una llengua que en realitat no és minoritària, sinó que es troba minoritzada.

 Les llengües minoritzades poden haver patit una prohibició del seu ús públic com bé ha ocorregut a Espanya durant molt de temps i especialment durant les dictadures. L'ús d'una llengua que no fóra el castellà estava totalment prohibit. No obstant això, no hem de pensar només que la minorització es dóna en determinats territoris i en èpoques polítiques convulses. Un estat totalment democràtic com és França, no reconeix una altra llengua oficial al país que no siga el francés encara que al seu territori es parlen més de 20 llengües diferents.

Guillem Calaforra, lingüista i filòleg, defineix tres característiques per la minorització d'una comunitat lingüística:

· Que existeixen normes restrictives en relació a la llengua pròpia mentre la llengua dominant comença a tindre normes d'ús més expansives.

· Que els parlants de la llengua minoritzada facen ús d'un bilingüisme unilateral (coneixen la seva llengua pròpia i la dominant) mentre els parlants de la llengua dominant només han de conéixer una.

· Conseqüentment amb el punt anterior, la comunitat lingüística minoritzada pot passar a ser considerada un subconjunt de la dominant. Els membres d'aquesta comunitat es perceben com una part més de la comunitat dominant.

En definitiva, acaba siguen la llengua dominant l'única que és necessària dins d'una comunitat lingüística. Açò ocasiona que els que coneixen la llengua dominant es troben en una posició de poder respecte al reste, ja que el llenguatge és un element d'integració o exclusió social.

El procés de minorització d'una llengua no és natural i tampoc és inevitable, és el resultat d'uns determinats fets històrics. La minorització sol estar dirigida de forma conscient pels dirigents d'una cultura que vol imposar-se i no deixar que altra puga fer-li ombra. Al cap i a la fi, tot acaba reduint-se a estratègies polítiques dirigides a ensalçar una llengua encara que el preu siga maltractar, i fins i tot fer desaparéixer, altra llengua i, amb ella, tota una cultura.

Les classes dirigents tenen molt clar què haurien de fer davant aquestes situacions i les vies d'actuació que tenen per poder posar-li fre. El problema, com sempre, és que la minorització d'una llengua sol ser propiciada per aquests mateixos dirigents i, naturalment, no van a posar fre a una situació que ells mateixos han començat per pura conveniència. Així que el nostre paper davant d'aquesta situació, encara que sone trist (la realitat sempre ho és), és el d'observar impotents com llengües i cultures són sacrificades per un absurd joc de poder.