Després de tres segles en els quals el català no va tindre la seua millor època, com veiem a l'entrada anterior, per fi ens adentrem en un segle que serà molt més favorable.

A Europa aparegué un nou moviment artístic: el Romanticisme. La seua aparició als Països Catalans ocasionà un nou interés per la llengua, per la literatura, el passat medieval i la cultura i el folklore popular.

De forma paral·lela sorgeix a Catalunya un moviment que intentava recuperar la identitat catalana quasi perduda als segles anteriors: la Reinaxença. Els seus objectius eren: estudiar i divulgar els escriptors clàssics, recollir i divulgar la literatura popular, revitalitzar el conreu de la totalitat dels gèneres literaris, aconseguir un nivell de normalitat per al català i potenciar el prestigi social de la llengua.

Per això van recuperar-se els Jocs Florals, un certamen literari d'origen medieval recuperat per potenciar la presència del català en la vida social i la literatura. Tenien com a lema cantar la fe la pàtria i l'amor. Els discursos pronunciats en les inauguracions eren proclames catalanistes respecte a la nació i la llengua.

Gran importància van tindre en la Reinaxença els escriptors que van començar a fer del català un ús més normal. Fins aquesta data, havien escrit la totalitat de les seues obres en castellà. Els grans escriptors catalans del segle XIX van ser: Àngel Guimerà, Narcís Oller i Jacint Verdaguer. A València i les Illes són Tomás Villarroya i Marià Aguiló, respectivament, els que exerceixen la tasca reivindicativa. 

Com que fins a aquesta època encara no s'havia fixat una normativa del català, ara es demanava que algú exercís aquest paper, però hi havia dues tendències: aquella que defensava el català antic i aquella que defensava el català col·loquial com a model d'estàndard.

Ja al segle XX, el sentiment catalanista es trobava prou desenvolupat per a exigir una situació cultural i lingüística normalitzada. En 1906 es celebra el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana on es va reivindicar la necessitat d'una normativa única i acceptada per tots i la necessitat d'introduir el català a l'ensenyament.

L'any 1907 es funda l'Institut d'Estudis Catalans que tenia com a objectiu la consolidació i recuperació, en tots els àmbits, de la cultura i la llengua catalanes. En 1913 es publiquen, sota les orientacions del filòleg Pompeu Fabra, les normes ortogràfiques del català modern. Aquesta llengua havia de complir una sèrie de requisits: eliminar els barbarismes i recuperar el prestigi d'altres llengües de cultura, ser clara i apta per tal de transmetre el pensament, ser harmònica amb les altres llengües romàniques, reflectir la llengua parlada i representar tots els dialectes. En definitiva, es volia, i es va a aconseguir, crear una llengua nacional apta per a tots els usos.

Però no tot era tan fàcil, sense un suport polític adequat no hi havia oficialització de la normativa nova ni llengua oficial. Per això es va crear la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914, que encara que tenia poca capacitat de govern, va poder desenvolupar una tasca cultural prou important d'impuls del català en l'ensenyament, institucions, administració...

La bona època no podia durar eternament i amb la dictadura de Primo de Rivera, el català tornà a ser prohibit. Per sort, l'any 1931 es va proclamar la II República i Catalunya recupera les institucions pròpies i assoleix més autogovern encara amb l'Estatut d'Autonomia de 1932. Per fi el català es restableix com a llengua oficial.

Al llarg del segle XX el català va recuperant l'oficialitat però no acaba de normalitzar-se i es mantenia la situació diglòssica. En molts àmbits continuava siguen el castellà la llengua de cultura i tradició. Encara que els catalans llegien molt en castellà, el nombre de publicacions en llengua catalana va augmentar considerablement. Fins i tot en 1931 es creà la primera emissora de ràdio exclusivament en català.

Pareix que de nou el català viu una bona època i s'acosta a poc a poc a allò que va arribar a ser, però com sempre, la situació acaba complicant-se. Aquesta vegada de la mà de la Guerra Civil espanyola i el triomf dels feixistes.

Cartell del centenari dels Jocs Florals

El període de la Decadència es va iniciar al segle XVI i es caracteritza pel procés de regressió en el que entra el català en aquesta època i de la qual no es recupera fins al segle XIX. És més, hui dia encara no s'ha arribat a una situació de "normalitat" respecte a la llengua catalana.

Aquesta decadència té el seu origen a principis de segle XV quan, com comentàvem a l'entrada anterior, es va produir un canvi de dinastia i el català va anar perdent prestigi enfront del castellà que es converteix en la llengua de la cort. A més, aquest període coincideix amb el segle d'or de la literatura castellana. Fins i tot la majoria d'escriptors catalans escrivia en castellà i es va arribar al pensament que el català no és una llengua per a la cultura. Però si hi ha un fet que marca la situació poc favorable del català a l'època, és la guerra de Successió.

A principis del segle XVIII dues dinasties volen ocupar la corona espanyola: Carles, dels Àustries, i Felip, dels Borbons. Quan Felip V es va fer amb la victòria, va promulgar els Decrets de Nova Planta que suprimien les lleis i organismes propis dels païssos catalans. L'objectiu del nou ocupant de la corona era el d'imposar una unificació cultural i lingüística a tot l'estat, a més d'implantar el centralisme europeu. Com a resultat, el castellà quedà com a única llengua oficial del país i el català perdia per vegada primera l'oficialitat.

A més de tot açò, i a causa de la creixent separació entre els països catalans, es va donar un afebliment de la consciència unitària i apareixen les denominacions particularistes de la llengua: mallorquí, valencià...

Amb tot això, cal recordar que perquè hi haja una substitució lingüística, abans s'ha de conéixer la llengua dominant i aquest no era el cas per a una gran part de la població que era analfabeta. Per tant, el castellà no va poder penetrar en els estrats socials més populars.

Cal destacar que entre els intel·lectuals catalans existien dues actituds. Per una banda aquells que menyspreaven la seua pròpia llengua i la consideraven inferior, i per una altra banda aquells que, basant-se en raons patriòtiques i sentimentals, fan una defensa del català.

Altre episodi poc memorable és la pèrdua de les comarques del Nord de Catalunya: Rosselló, Vallespir, Cerdanya... En finalitzar la guerra dels Segadors, aquests territoris passaren a formar part de l'estat francés u començaren les prohibicions i mesures contra la llengua catalana:

· 1654 – Expulsió d'eclesiàstics catalans i substitució per francesos

· 1677 – Prohibició a la catedral de Perpinyà de predicar en català

· 1682 – Ordre per la qual s'exigeix al rossellonesos la llengua francesa per tal d'obtenir càrrecs universitaris o públics.

· 1700 – Jutges, magistrats i notaris són obligats a redactar en francés tota la documentació.

Menció especial mereix el cas de Menorca. Durant la major part del segle XVIII l'illa es troba dominada per britànics i no l'afecten els decrets de Nova Planta. La llengua oficial continua siguen el català encara que s'utilitzava el castellà per a les relacions amb les autoritats estrangeres i locals. Menorca aporta a la cultura catalana intel·lectuals com Joan Ramis i Ramis o Antoni Febrer i Cardona.

La cort va sofrir una castellanització provocada per la instauració de la dinastia castellana dels Trastàmares. Degut a les guerres, Barcelona va experimentar, a mitjans del segle XV, una decadència considerables. Va ser aleshores quan Valencià va aconseguir aplegar a la seua màxima esplendor.

Encara que el llatí continuava siguen la llengua dels estudis universitaris i dels documents eclesiàstics, la major part de la població desconeixia aquesta llengua i per això es va ampliar l'ús del català. La literatura en llengua catalana va començar a estendre's i es van augmentar el nombre de documents administratius i jurídics també en la mateixa llengua.

Alguns dels escriptors valencians més importants van ser: JoanotMartorell (autor del Tirant Lo Blanch), Ausiàs March o Jaume Roig entre d'altres.

Al segle XV va tindre lloc el Compromís de Casp on Ferran d'Antequera va ser elegit rei i amb la qual cosa s'introdueix la dinastia dels Trastàmares a Catalunya. L'any 1479 es produeix la unió amb Castella que té influències negatives per als Països Catalans, arribà a posar-se en perill l'statu del català com a llengua de cultura.

El català va expandir-se junt amb la corona catalanoaragonesa cap a Grècia, Sicília i Sardenya. A Sicília va divulgar-se de manera extraordinària, tant és així que encara hui dia es continuen utilitzant mots catalans al dialecte sicilià. A Sardenya es va utilitzar com a llengua de comerç i de les classes dirigents. La llengua catalana també va deixar la seua empremta al sard. A Grècia s'usà el català als ducats i encara es poden trobar documents de l'època en aquesta llengua.

La Cancelleria Reial, creada al segle XIII i abolida al XVIII, era l'organisme administratiu de la Corona catalanoaragonesa que va ser creada per Jaume I. Aquesta redactava tota la documentació administrativa en català, aragonés i llatí. La Cancelleria es va convertir amb el temps en el primer centre humanista del territori català i els seus escrivans van crear un model de prosa catalana unificada que va servir com a model de llengua per als documents de l'administració.

A finals del segle XV, es va intentar fer una dignificació de les llengües romàniques a tota Europa perquè calia que foren normativitzades. Gran part d'aquestes llengües van tindre les seues gramàtiques entre els segles XV i XVI, mentre que el català ho va fer al segle XIX.

Tot i això, a l'últim terç del segle XV començaren a publicar-se obres en les quals es reflexionava sobre l'ús del català: Liber elegantorium (Joan Esteve), Regles d'esquivar vocables e mots grosser i pagesívols (Jeroni Pau i Bernat Fenollar) o Brama dels llauradors de l'Horta de València contra lo venerable mossén Fenollar (Jaume Gasull).

Cancelleria Reial

Quan parlem del  fenomen de la substitució lingüística, estem fent referència a un procés sociocultural en el qual una llengua o una varietat dominant s'imposen de manera total, o bé de forma parcial, sobre una altra. En cas que s'impose totalment, estaríem parlant d'un genocidi lingüístic i si només s'imposa de manera parcial, podem trobar-nos amb cassos de bilingüisme o diglòssia.

Aquest procés és el contrari a la normalització lingüística que tracta de restablir la llengua o la varietat que ha sigut dominada per altra. Des dels segles XVI-XVII s'han produït als Països Catalans diferents processos de substitució lingüística que han pogut ser contrarestats amb altres processos de normalització lingüística.

La substitució té lloc en comunitats bilingües o multilingües on els habitants parlen una llengua A amb menys prestigi que una llengua B. En aquesta situació, és previsible que la llengua B acabe ocupant el lloc de l'A. La diferència entre el prestigi d'ambdues llengües, ve donada perquè la llengua B té una major amplitud territorial, perquè és l'usada pels parlants de la classe dominant o perquè s'utilitza en contextos culturalment elevats. Donades aquestes característiques, poden donar-se diferents cassos:

· La llengua A s'utilitza poc, o res, a l'àmbit acadèmic i escolar i, per tant, els parlants de la llengua A es tornen només competents en llengua B.

· El nombre de persones monolingües en B és major que el nombre de monolingües en A.

· L'accés a posicions econòmicament favorables requereixen certa destresa en llengua B i els individus acaben utilitzant-la també públicament, deixant la llengua A per a l'àmbit familiar.

La combinació d'aquests factors fa que augmente la possibilitat que un parlant amb llengua materna A, acabe parlant en B i ensenyant-la com llengua materna als seus descendents.